(Davide Zingone)
També els somnis s’han anat de vacances
i en aquesta estancia
quants records relliscats
en el fons del mar més fosc,
pero encara tallants :
com trossos de vidre.
I tanco els ulls per amagar-me
més enllà del nuvols d’un cel dormit.
Quan arriba la nit fosca,
només amb la meva por,
descobreixo el meu secret :
que t’estimo molt més.
Perdut en el laberint
de la meves ideas,
volteretes de fum
que em fan companyia.
En la taula petals esparcits
de roses i liris,
i una carta oberta
per cas
sobre el meu dolor:
com trossos de vidre.
I tanco els ulls per defensar-me
però de qué si l’infern ho tinc per dins?
Quan arriba la nit fosca,
només amb la meva por,
descobreixo el meu secret :
que t’anyoro molt més.